sábado, 18 de diciembre de 2010

Què és l'ansietat? Què és l'agorafòbia? Què és un atac de pànic?

“Tengo mucho miedo continuamente. Siento como si en cualquier momento fuera a estar en peligro o me fuera a morir de repente... No sé lo que me está pasando, no lo controlo y me fastidia las mejores cosas de mi vida. He tenido muchas oportunidades y no las he podido aprovechar por este miedo a morir que me impide viajar, alejarme de casa, estar con gente, hablar en público. ¡No puedo más, no puedo más!... Me da mucha vergüenza que los demás me vean en este estado y evito los encuentros. Tengo aprensión y unas sensaciones en mi cuerpo que no sé describir y que no puedo con ellas. Vivo con un increíble sufrimiento, y lo peor de todo es que siento que a nadie le importa, que no me entienden. Siento como si el mundo se dividiera en dos; los demás que son capaces de hacer una vida normal y yo que no puedo ni siquiera salir con tranquilidad; bajar a la calle se me hace un mundo, siento que todo me da vueltas y una gran inestabilidad. Así, evito las salidas hasta que no tengo más remedio...Salgo lo justo. A veces, he tenido que hablar en público y he sentido como si de repente me quedase sin respiración. El corazón me latía descontroladamente, sentía que me desmayaba y, además, tenía pensamientos como: “¡socorro que me muero!”, “soy débil”, “estoy montando un número”, “que vergüenza”, “a nadie le pasa esto”, “me tendrán lástima”, “me rechazaran”. En algunas ocasiones, he ido a urgencias muy asustado, creyendo que me había dado un infarto; luego me han dicho con una mezcla de ironía y lástima que era muy ansioso y que no tenía nada, que tenía que ser más fuerte, etc.”
Aquesta cita correspon a l’explicació d’un pacient que pateix un trastorn de pànic amb agorafòbia sobre els símptomes que té.
A continuació, us adjunto un curtmetratge sobre un home que també pateix aquest trastorn. S’anomena Fall in me.

Què és l’ansietat?, Què és l’agorafòbia?, i Què és un atac de pànic? són preguntes necessàries per a entendre aquest trastorn.  
L’ansietat és una emoció que ens ajuda a sobreviure. És el nostre sistema d’alarma davant d’un perill. No obstant això, es converteix en un problema quan el sistema d’alarma s’activa en situacions on no s’hauria d’activar, i/o quan és d’una intensitat molt elevada.
La resposta d’ansietat pot variar molt d’una persona a una altra. El que tenen en comú les persones que pateixen un trastorn d’ansietat és que presenten una sèrie de pensaments, emocions, símptomes físics i comportaments que interfereixen significativament en la vida del qui ho pateix.

Pel que fa a l’agorafòbia, el terme prové del grec. Agora que era el terme per a designar la plaça del mercat del poble o lloc similar, i Phobia que significa por irracional.
Les persones que presenten agorafòbia experimenten una por intensa a un ventall de situacions on perceben que, si els hi passés alguna cosa dolenta, no podrien fugir ni rebre ajuda.

Per últim, s’anomena atac de pànic a la presència d’episodis aguts d’ansietat (taquicàrdies, palpitacions, calfreds, sensació d’ofec, sensació de mareig, formigueigs en les extremitats, tremolors) i a la interpretació catastròfica d’aquests símptomes (por a patir un infart, por a perdre el control, por a tornar-se boig, por a caure i desmaiar-se, por a morir). Un cop apareix, la persona manté una actitud hipervigilant dels seus símptomes per por de què tornin a aparèixer, i evita certes situacions per tal de prevenir que els atacs no apareguin.
Alguns exemples d’aquestes situacions temudes són: tendes, trens, túnels, ascensors i estar lluny de casa i sense una persona de confiança. En aquetes situacions hi ha una preocupació excessiva a perdre el control, a fer un comportament socialment inadequat, a tenir una malaltia física com un atac de cor, a no poder aguantar els esfínters, a desmaiar-se, a tornar-se boig o a morir.
Els atacs de pànic acostumen a estar limitats a situacions concretes, però en ocasions poden presentar-se de forma més generalitzada.
Hi ha diverses aproximacions, però probablement hi ha un 1% de la població que pateix un trastorn de pànic amb o sense agorafòbia.

Si voleu més informació:

Fins aviat! I bon cap de setmana!

martes, 7 de diciembre de 2010

Els nostres cervells - masculins i femenins- són més semblants que diferents

Som iguals els homes i les dones?

Com ja sabem, els homes i les dones pertanyem a la mateixa espècie. No obstant això, s’ha comprovat que tenim circuits cerebrals lleugerament distints. De certa manera, aquest estudi reforza les teories feministes i masclistes que encassellen a les persones en rols socialment imposats.
De la investigació de Louann Brizendine,una de les persones que més coneix sobre la influència de les hormones al cervell femení i masculí, s’extreu que les zones del cervell destinades a l’activitat sexual o a l’agressivitat són majors en el cervell masculí, mentre que les destinades a escoltar i a l’empatia són majors en les dones. Però això no implica, per exemple, que la dona no estigui interessada en el sexe. De fet, els nostres cervells són més semblants que diferents.  Segons la mateixa autora:
Es importante recordar que ni los circuitos cerebrales ni las hormonas nos convierten en lo que somos, no crean nuestro yo, aunque el yo surge de la actividad del cerebro. Las hormonas nos hacen tender hacia cierta conducta, pero no necesariamente hacen que dicha conducta tenga lugar. El destino de la biología es como una base: tenemos circuitos cerebrales y una corteza que alberga todo tipo de pensamientos y reflexiones. Cada vez aprendemos más y esto repercute sobre nuestro sistema límbico, por ejemplo, y cuando las hormonas actúan con fuerza, nos predisponen a ciertas conductas. Nuestra corteza puede escoger cuál de estas conductas activar. Es decir, la biología no marca totalmente nuestro destino, pero sin duda nos predispone hacia ciertas conductas, pensamientos y sentimientos.

sábado, 6 de noviembre de 2010

La síndrome de Tourette

" Un tic es un acto intencionado coordinado, provocado en primera instancia por alguna causa externa o por una idea; la repetición conduce a que se convierta en habitual y finalmente a su reproducción involuntaria sin causa y sin ningún propósito, al propio tiempo que resultan exageradas su forma, su intensidad y frecuencia; así asume el carácter de un movimiento convulsivo, inoportuno y excesivo; su ejecución suele ir precedida de un impulso irresistible, su supresión se asocia a malestar. El efecto de la distracción o de un esfuerzo volitivo consiste en disminuir su actividad; desaparece durante el sueño. Ocurre en individuos predispuestos, quienes usualmente cuentan con otras indicaciones de inestabilidad mental." (Ollendick, 1993, p. 322).

La síndrome de Tourette (TS) és un trastorn neurològic heretat, amb inici a la infantesa, caracteritzat per la presència de tics motors i vocals. Aquests tics poden ser transitoris o crònics.

A continuació, adjunto un vídeo en què diversos infants parlen sobre el que és la síndrome de Tourette i el que suposa patir-la. És un vídeo molt commovedor en el qual els protagonistes descriuen la necessitat de completar un tic de certa manera o un cert número de vegades amb la fi de disminuir la sensació i narren les dificultats amb què es troben dia rere dia per ser acceptats i compresos. Per exemple, quan pateixen un tic i els companys li demanen que pari; o bé quan pateixen un tic i intenten que passi desapercebut.
És en anglès, però us animo a veure'l.

http://www.youtube.com/watch?v=ou-KVmw05R4&feature=related

domingo, 24 de octubre de 2010

"Todos los seres humanos desean ser felices" (Pascal)

La felicitat

A l'estiu vaig llegir Veronika decide morir, de Paulo Coelho.
Veronika és una noia completament normal. És jove, guapa i té un bon treball. La seva vida trancorre sense grans sobresalts, sense grans alegries ni grans tristeses. Però ella no és feliz i decideix suicidar-se.
Us adjunto fragments del llibre perquè coneixeu els monòlegs interiors de la protagonista:

"... Estoy viva, pensó Veronika. Va a empezar todo otra vez. Tendré que pasar un tiempo aquí dentro, hasta que comprueben que soy perfectamente normal. Después me darán de alta, y volveré a ver las calles de Ljubljana, su plaza redonda, los puentes, las personas que pasan por las calles yendo y volviendo del trabajo.
Como las personas siempre tienden a ayudar a las otras -sólo para sentirse mejores de lo que realmente son-, me volverán a emplear en la biblioteca. Con el tiempo volveré a frecuentar los mismos bares y discotecas, conversaré con mis amigos sobre las injusticias y los problemas del mundo, iré al cine, pasearé por el lago.
Dado que elegí las pastillas, no he estropeado mi físico en absoluto: continúo siendo joven, bonita, inteligente, y no tendré -como nunca tuve- dificultades para conseguir novio. Haré el amor con él en su casa, o en el bosque, obtendré un cierto placer, pero después del orgasmo la sensación de vacío volverá. Ya no tendremos mucho sobre lo que conversar, y tanto él como yo lo sabemos: llega el momento de darnos una disculpa mútua ("es tarde" o "mañana tengo que levantarme temprano") y partiremos lo más rápidamente posible, evitando mirarnos a los ojos."

"... A partir de ahí, todo se reduce a esperar a que los chicos crezcan y pensar todos los días en el suicidio, sin valor para llevarlo a cabo. Un buen día, llego a la conclusión de que la vida es así, de que es inútil rebelarse, de que nada cambiará. Y me conformo."

Arribem a la conclusió que Veronika no és feliç perquè no li troba sentit al que fa, a la seva vida.
Per a molts filòsofs, la clau de la felicitat és l'equilibri entre tenir cobertes les necessitats mínimes i uns desitjos moderats.

La felicitat, un dels  desitjos més profunds de les persones, és l'estat de satisfacció completa de la persona. Es pot definir des de dos punts de vista:
- l'estat de satisfacció de totes les tendències i necessitats orgàniques
- la conformitat entre el que fem i el que pensem, és a dir, tranquil·litat d'ànim

Què penseu vosaltres de la felicitat?

domingo, 10 de octubre de 2010

Las habitaciones de la muerte

Benvinguts i benvingudes,

Avui estreno el meu blog.
Us deixo el link d'un documental que va estar emès per la TV el 1995. S'anomena Las habitaciones de la muerte. Mostra la terrible situació dels nens i les nenes, majoritàriament nenes, dels orfenats a Xina en els anys 90. Va causar un gran impacte i, afortunadament, Xina és avui un altre país. Ara les habitacions de la mort han esdevingut habitacions agradables. No obstant això, la política xinesa ha endurit els requesits d'adopció ja que la marxa del país dels orfes no afavoreix el nou estatus com a potència internacional. Així, Xina ha deixat enrera les habitacions de la mort, però molts infants esperen per ser acollits.

El documental va ser citat a classe quan tractàvem la importància de l'activació dels sentits.
El contacte humà és vital. Cal agafar els infants, consolar-los, etc. Els nens i les nenes dels ofenats a Xina en els anys 90 no van rebre contacte físic. Fins i tot, podem veure que els biberons es sostenien gràcies als llençols. Aquesta manca de contacte físic, va ser conseqüència que molts nens creixessin amb problemes mentals.