sábado, 18 de diciembre de 2010

Què és l'ansietat? Què és l'agorafòbia? Què és un atac de pànic?

“Tengo mucho miedo continuamente. Siento como si en cualquier momento fuera a estar en peligro o me fuera a morir de repente... No sé lo que me está pasando, no lo controlo y me fastidia las mejores cosas de mi vida. He tenido muchas oportunidades y no las he podido aprovechar por este miedo a morir que me impide viajar, alejarme de casa, estar con gente, hablar en público. ¡No puedo más, no puedo más!... Me da mucha vergüenza que los demás me vean en este estado y evito los encuentros. Tengo aprensión y unas sensaciones en mi cuerpo que no sé describir y que no puedo con ellas. Vivo con un increíble sufrimiento, y lo peor de todo es que siento que a nadie le importa, que no me entienden. Siento como si el mundo se dividiera en dos; los demás que son capaces de hacer una vida normal y yo que no puedo ni siquiera salir con tranquilidad; bajar a la calle se me hace un mundo, siento que todo me da vueltas y una gran inestabilidad. Así, evito las salidas hasta que no tengo más remedio...Salgo lo justo. A veces, he tenido que hablar en público y he sentido como si de repente me quedase sin respiración. El corazón me latía descontroladamente, sentía que me desmayaba y, además, tenía pensamientos como: “¡socorro que me muero!”, “soy débil”, “estoy montando un número”, “que vergüenza”, “a nadie le pasa esto”, “me tendrán lástima”, “me rechazaran”. En algunas ocasiones, he ido a urgencias muy asustado, creyendo que me había dado un infarto; luego me han dicho con una mezcla de ironía y lástima que era muy ansioso y que no tenía nada, que tenía que ser más fuerte, etc.”
Aquesta cita correspon a l’explicació d’un pacient que pateix un trastorn de pànic amb agorafòbia sobre els símptomes que té.
A continuació, us adjunto un curtmetratge sobre un home que també pateix aquest trastorn. S’anomena Fall in me.

Què és l’ansietat?, Què és l’agorafòbia?, i Què és un atac de pànic? són preguntes necessàries per a entendre aquest trastorn.  
L’ansietat és una emoció que ens ajuda a sobreviure. És el nostre sistema d’alarma davant d’un perill. No obstant això, es converteix en un problema quan el sistema d’alarma s’activa en situacions on no s’hauria d’activar, i/o quan és d’una intensitat molt elevada.
La resposta d’ansietat pot variar molt d’una persona a una altra. El que tenen en comú les persones que pateixen un trastorn d’ansietat és que presenten una sèrie de pensaments, emocions, símptomes físics i comportaments que interfereixen significativament en la vida del qui ho pateix.

Pel que fa a l’agorafòbia, el terme prové del grec. Agora que era el terme per a designar la plaça del mercat del poble o lloc similar, i Phobia que significa por irracional.
Les persones que presenten agorafòbia experimenten una por intensa a un ventall de situacions on perceben que, si els hi passés alguna cosa dolenta, no podrien fugir ni rebre ajuda.

Per últim, s’anomena atac de pànic a la presència d’episodis aguts d’ansietat (taquicàrdies, palpitacions, calfreds, sensació d’ofec, sensació de mareig, formigueigs en les extremitats, tremolors) i a la interpretació catastròfica d’aquests símptomes (por a patir un infart, por a perdre el control, por a tornar-se boig, por a caure i desmaiar-se, por a morir). Un cop apareix, la persona manté una actitud hipervigilant dels seus símptomes per por de què tornin a aparèixer, i evita certes situacions per tal de prevenir que els atacs no apareguin.
Alguns exemples d’aquestes situacions temudes són: tendes, trens, túnels, ascensors i estar lluny de casa i sense una persona de confiança. En aquetes situacions hi ha una preocupació excessiva a perdre el control, a fer un comportament socialment inadequat, a tenir una malaltia física com un atac de cor, a no poder aguantar els esfínters, a desmaiar-se, a tornar-se boig o a morir.
Els atacs de pànic acostumen a estar limitats a situacions concretes, però en ocasions poden presentar-se de forma més generalitzada.
Hi ha diverses aproximacions, però probablement hi ha un 1% de la població que pateix un trastorn de pànic amb o sense agorafòbia.

Si voleu més informació:

Fins aviat! I bon cap de setmana!

martes, 7 de diciembre de 2010

Els nostres cervells - masculins i femenins- són més semblants que diferents

Som iguals els homes i les dones?

Com ja sabem, els homes i les dones pertanyem a la mateixa espècie. No obstant això, s’ha comprovat que tenim circuits cerebrals lleugerament distints. De certa manera, aquest estudi reforza les teories feministes i masclistes que encassellen a les persones en rols socialment imposats.
De la investigació de Louann Brizendine,una de les persones que més coneix sobre la influència de les hormones al cervell femení i masculí, s’extreu que les zones del cervell destinades a l’activitat sexual o a l’agressivitat són majors en el cervell masculí, mentre que les destinades a escoltar i a l’empatia són majors en les dones. Però això no implica, per exemple, que la dona no estigui interessada en el sexe. De fet, els nostres cervells són més semblants que diferents.  Segons la mateixa autora:
Es importante recordar que ni los circuitos cerebrales ni las hormonas nos convierten en lo que somos, no crean nuestro yo, aunque el yo surge de la actividad del cerebro. Las hormonas nos hacen tender hacia cierta conducta, pero no necesariamente hacen que dicha conducta tenga lugar. El destino de la biología es como una base: tenemos circuitos cerebrales y una corteza que alberga todo tipo de pensamientos y reflexiones. Cada vez aprendemos más y esto repercute sobre nuestro sistema límbico, por ejemplo, y cuando las hormonas actúan con fuerza, nos predisponen a ciertas conductas. Nuestra corteza puede escoger cuál de estas conductas activar. Es decir, la biología no marca totalmente nuestro destino, pero sin duda nos predispone hacia ciertas conductas, pensamientos y sentimientos.